UNITAT 7. LECTURA

UNITAT 7: La Decisió

De la història que narra com els primers habitants de l’Amèrica del Nord van ser desposseïts violentament de les seves terres pels homes blancs vinguts d’Europa (segle XIX), se n’acostuma a dir la <Conquesta de l’Oest>. Aquesta denominació reflecteix exclusivament el punt de vista dels blancs o europeus. Per a aquests, els indis eren uns salvatges dolents i cruels, poca cosa més que uns animals ferotges a qui no es concedia cap dret, ni tan sols el de viure pacíficament a les terres dels seus avantpassats; en canvi, els blancs es creien els homes bons i superiors que, en nom de la civilització, s’atribuïen el dret d’ocupar per la força les terres que no eren seves.

Aquells pobles indígenes, un cop vençuts, van ser confinats en uns territoris, anomenats reserves, d’on no podien sortir. Però hi va haver indis que es van rebel·lar contra aquella situació i van desafiar les lleis de l’home blanc; es van estimar més morir, abans de veure’s privats de llibertat. El conte que llegiràs recrea una d’aquestes històries, en què un cabdill indi, tot i aconseguir fugir d’una reserva, és atrapat per un soldat, i aquest ha de prendre una decisió molt difícil per a ell: matar-lo o deixar que esdevingui un home lliure.

Linx Lleuger estava ajagut de bocaterrosa, com si fos mort, a uns vint metres del riu que separava les terres altes de Montana amb el Canadà.

El soldat Strosner va baixar del cavall i s’hi va acostar lentíssimament perquè l’altre no pogués sentir-lo. Estava emocionat. L’havia trobat, en el darrer instant l’havia trobat; després de cinc esgotadors dies de seguir-li la pista des de la reserva, l’havia aconseguit. I ben just que li havia anat, perquè si Linx hagués pogut travessar nedant aquell riu i arribar al Canadà, ja no l’haurien pogut atrapar mai més. I això no podia ser, Linx Lleuger, el darrer cap del poble dels cara pintades, havia de pagar amb la seva vida la seva constant rebel·lia i la constant incitació al seu poble a una revolta inútil.

El capità els ho havia dit ben clar:

-Mateu-lo i porteu el cadàver perquè el vegi tothom. No vull que me’l porteu viu. Perquè si me’l porteu viu, l’haurem de penjar i això ens pot portar problemes amb la seva gent. En canvi, si l’heu mort mentre fugia, és diferent...

A poc a poc Strosner li va apuntar el rifle al cap. Ja era seu... Quina sort! El capità estaria orgullós d’ell i el felicitaria davant de tot el regiment. Potser fins i tot el comandant en persona li posaria una medalla per haver sabut complir amb el seu deure com a bon soldat. I des d’ara tothom el respectaria, sobretot el sergent, que el tenia una mica de cap d’esquila. En canvi, a partir d’ara...

En aquell moment Linx es va arronsar per mirar-se els peus. Els tenia completament destrossats i sangonosos. Imagina’t, feia cinc dies que corria a peu i fugia per aquell terreny pedregós, sense menjar ni beure res, només amb la dèria d’arribar al riu.

Strosner va apuntar. Sabia que l’havia de matar, és clar; aquestes eren les ordres que havia rebut, però tot i això sentia una barreja contradictòria de ràbia i admiració per aquell home vençut que preferia morir extenuat de tant fugir, abans de viure a la reserva amb els pocs que quedaven del seu poble i obeir els blancs.

I és que Linx era un salvatge que no volia obeir ningú, ni tan sols el president dels Estats de la Unió. I el món no pot anar bé si els que han d’obeir no volen fer-ho. En canvi, Billy Strosner va adonar-se que ell sempre havia obeït tothom. Els seus superiors sabien que se’n podien fiar. Que diferents que eren l’indi i ell! És clar, va pensar, és la diferència que hi ha entre un salvatge i un ésser civilitzat.

En aquell moment, Linx, sense ni girar-se, va fer dues tombarelles i va arrencar a córrer en ziga-zaga cap al riu. Maleï! Segur que des del primer moment s’havia adonat de la presència del soldat, però ho havia dissimulat per poder fugir per sorpresa. Strosner va disparar dues vegades seguides i el va ferir lleugerament a l’esquena. Malgrat tot, Linx es va capbussar a les gelades aigües del riu i va nedar amb força.

Strosner va córrer fins a l’altra vora, llavor sí que seria fàcil.

Però Linx no sortia. Anava ferit i massa extenuat per lluitar contra aquelles aigües braves. El corrent se’l va endur avall i just li va venir que es va poder agafar a un tronc que emergia de l’aigua.

Billy Strosner va veure el esforços de l’indi per subjectar-se i resistir viu tot el temps que pogués. I lentament el va apuntar amb el rifle. Ara sí que el tenia a tret. Però aquella lluita de l’indi contra la mort, justament quan tan a prop estava de la salvació, va inquietar-lo. Havia de ser horrorós morir just en aquell moment, allà, a dues braçades del Canadà, sense poder arribar-hi, després de tot el que havia passat...

A més, si ara el matava, el riu s’enduria el cos i no podria demostrar a ningú que ell l’havia mort; és clar, sense el cos... qualsevol podria dir el mateix... i el capità no podria exposar el cadàver per escarmentar els altres indis tal com volia, ni el comandant li posaria cap medalla ni el sergent s’ho creuria mai, allò; vaja quin un, el sergent! Si el matava, doncs, era ben bé perquè ell volia, perquè ell ho decidia, perquè ningú no ho sabria mai, ni li ho agrairia mai. Depenia d’ell, només d’ell...

El soldat Billy Strosner no estava acostumat a haver de decidir res, no ho havia hagut de fer mai. Els soldats mai no han de decidir res, ja se sap. Però ara, per primer cop, tenia l’oportunitat de triar, de decidir... I va sentir una gran angoixa. Que difícil que era decidir! Al cap d’uns instants va abaixar l’arma lentament.

Si l’hagués vist el capità, segurament li haurien fet un consell de guerra, potser l’haurien afusellat, per desobeir unes ordres... Però en aquell moment ell estava sol; no hi era, el capità. I mai ningú no sabria què havia passat allà. Per primer cop a la seva vida havia de decidir ell tot sol i calia fer-ho de pressa.

Strosner no va poder més. Va deixar el rifle i es va llançar de cap al riu. El corrent era fort, però ell no estava extenuat com l’indi i podia nadar bé. Va nedar fins on era Linx i el va agafar. L’indi no va oferir cap mena de resistència perquè ja no li quedaven forces. Strosner el va passar a l’altra riba. Quan Linx va poder obrir els ulls, Strosner va assenyalar la banda de Montana i li va dir:

-No tornis mai més, perquè si ho fas i et veig, hauré de matar-te.

No estava segur si l’indi l’havia entès o no, però el va deixar estar i se’n va anar un tros de riu amunt fins a trobar un gual per poder tornar a passar més fàcilment. Un cop arribat al lloc d’abans, es va adonar que el cabdill indi encara era a l’altra banda, dret, i se’l mirava. Van estar una llarga estona mirant-se, i finalment es van saludar amb la mà.

Strosner va muntar dalt del cavall i va cavalcar fins a trobar la resta del destacament. Linx Lleuger havia aconseguit fugir. I va emprendre el retorn.