UNITAT 8.LECTURA

UNITAT 8. ELS LLADRES Si busquem l'origen de la paraula humor, ens hem de remuntar a l'època medieval. En aquell temps, aquest terme pertanyia al vocabulari mèdic i els metges l'emprenaven per referir-se a cadascun dels quatre líquids que se suposava que entraven en la constitució del cos. Aquests líquids o determinaven, amb les seves proporcions, la salut i el temperament de les persones. Així es deia que una persona era de caràcter alegre o trist perquè un determinat humor predominava sobre els altres. Més endavant aquesta teoria dels humors es va aplicar al teatre de caràcters i la comèdia, cosa que va fer associar l'humor amb la comicitat. Fins al segle XVII, no apareix la nova accepció d'aquest terme, que podríem definir com la visió dels aspectes còmics, absurds o xocants de les coses. A partir de llavors, l'humor es consolida com a recurs literari en les obres de grans autors. Fins i tot hi ha hagut escriptors que l'han convertit en l'element característic del seu estil literari, com és el cas d'Arkady T.Avèrtenko, autor en llengua russa que satiritza la vida burgesa amb un humorisme amable, de bona llei, fet que contrasta amb l'amargor tradicional dels escriptors russos. El conte que llegiràs n'és una bona mostra. Aquell dia vaig anar a visitar el meu amic Krasavin. Érem amics des de l'època que havíem anat a l'escola junts. Ja feia estona que parlàvem quan va sonar el telèfon. Sèiem en dues butaques situades de cara i enmig hi havia una tauleta rodona damunt de la qual hi havia el telèfon, alguns objectes i llibres. El meu amic va agafar el telèfon i tot seguit me'l va passar. -És per a tu-va dir. -Per a mi?-vaig contestar-. No pot ser. No ho sap ningú, que sóc aquí. -Bé-va dir-me el meu amic, amb el telèfon a la mà-, han dit el teu nom. Vaig agafar el telèfon i, força estranyat, vaig preguntar: -Amb qui parlo? -Sóc Txebakov-va dir una veu-. Mira, som tota la colla que sopem al lloc de sempre i t'esperem. Només hi faltes tu. -No puc-vaig contestar-. Em trobo amb un amic que feia temps que no ens havíem vist... I, ara que caic-vaig alçar la veu-, com ho has sabut, que era aquí? -Home-va contestar Txebakov-, doncs acabo de telefonar a casa teva i m'han indicat que eres aquí, amb el teu amic Krasavin, per ser més exacte. -Escolta, escolta-vaig dir una mica preocupat-, o estàs de broma o m'he tornat boig. Jo sóc l'únic que tinc la clau del pis a la butxaca i a casa meva no hi ha ningú ja que, com tu saps molt bé, visc sol. No sé qui et pot haver contestat-li vaig dir. -Noi, això sí que no ho sé-em va contestar el meu amic-, però la persona que s'ha posat al teléfon m'ha dit, exactament: <És a casa de Krasavin, el seu amic> i ha penjat sense dir res més. Jo he suposat que era un parent teu que havies invitat uns quants dies a casa teva. -Perdona que et pengi-li vaig dir, nerviós i preocupat-, però ara mateix surto cap a casa... -Però, per què vols esperar tan?-em va interrompre Txebakov-. Telefona ara mateix a casa teva i s'acabarà el misteri. I ho vaig fer. Van despenjar el telèfon i una veu va preguntar, mecànicament: -Qui és? -Escolti, escolti-vaig dir esverat-, i vostè qui és? -Miri-va seguir la veu, impassible-, l'amo de la casa ha sortit i ha anat a casa d'un amic que viu una mica lluny d'aquí. Torni a trucar més tard. D'aquí a un parell d'hores, potser. -Home, home-li vaig contestar-, ja ho sé que he sortit i que he anat a casa d'un amic, perquè l'amo de la casa sóc jo. -Ah, així vostè és l'amo de la casa? Doncs no sap com me n'alegro. -Què diu, què diu?-vaig contestar, mig atabalat. -Doncs que anirà bé parlar amb vostè-va continuar la veu-perquè ja fa estona que el meu company i jo busquem on deu haver deixat les claus de l'escriptori per veure si trobem els diners en algun calaix: ens sabria molt de greu veure'ns obligats a espanyar els once calaixos. És un escriptori molt bonic i no el voldríem destrossar, la veritat. Jo estava absolutament desconcertat. El meu amic Krasavin em mirava amb la boca oberta perquè no acabava d'agafar el fil d'aquella conversa telefònica tan insòlita. -Així, doncs-vaig cridar-, vostès són lladres que han penetrat al meu pis per robar-me i encara volen que els doni tota mena de facilitats. -Això mateix-va contestar el meu interlocutor-, però no s'ho prengui malament, home. Al capdavall, només volem alguns objectes i els diners i, com deu haver pogut constatar pel que li he dit, no tenim cap intenció de fer-li malbé res. Només demanem la seva col·laboració perquè ens digui on guarda els diners i perquè ens expliqui la manera més senzilla de poder-los agafar. No cal dir que, si telefona a la polica o se li acut de venir, ja serem fora d'aquí i ens haurem vist obligats, contra la nostra voluntat, a destrossar-li algun moble a fi de trobar les claus. Sabem que és a casa del seu amic Krasavin perquè abans d'entrar al seu pis l'hem seguit per veure si anava gaire lluny i saber, així, el temps de què disposàvem. Jo notava que la sang em pujava al cap. -Crec que si col·labora-va seguir el lladre-tot anirà millor per a tots, ja que tant el meu company com jo som gent pacífica que no volem fer mal a ningú. -Bé, doncs-vaig dir, mossegant-me la llengua en veure que la meva situació no era gaire bona-, què volen, realment, vostès? -Ja li ho he dit, home-va contestar la veu-, que ens digui on hi ha els diners. -Bé-li vaig dir-, abans de tot, els haig d'adverit que no en tinc gaires de diners, a casa. -No s'hi amoïni, home-va contestar el lladre, amb una veu pacificadora-, nosaltres ens fem el càrrec de tot i acceptarem el que bonament ens puguem endur. Jo no comprenia com es podia anar pel món amb tanta barra, tot i que el lladre del telèfon era mé aviat una persona educada en la manera de parlar. El meu amic Krasavin s'havia aixecat de la butaca i passejava per la sala amb el cap cot, i em feia senyals amb les mans perquè pengés i telefonés a la policia. Jo li feia que no, amb el cap. -Sap el que havíem pensat emportar-nos?-va continuar el lladre-. Doncs algun objecte de plata, un abric, un despertador i els diners que bonament tingui guardats i prou. Som gent de poques pretensions, nosaltres. Vaig comprendre que estava en una posició delicada i que calia seguir-li la veta. -Escolti-li vaig dir-, comprenc que vostès no són males persones i estic convençut que roben només per cobrir les necessitats més peremptòries, i que no són d'aquesta mena de lladres sense escrúpols que rebenten els pisos i que s'emporten tot el que poden. Per altra banda-vaig continuar amb tant d'aplom com vaig poder-, també penso que podríem fer un tracte que crec que ens beneficiaria a vostès i a mi. -Home, home-va dir la veu-, no tenim pas cap inconvenient a fer un tracte amb vostè... Nosaltres pensem que parlant la gent s'entén. Se'm feia difícil creure que en aquest món hi hagués persones amb una dosi de cinisme tan remarcable, però intuïa que em convenia seguir per aquest camí. -Es tracta-vaig començar a fer la meva exposició-de considerar que els objectes que em robin els hauran de vendre a aquestes persones sense escrúpols que abusen dels lladres perquè saben que no els denunciaran. Bé, doncs-vaig continuar-, jo els proposo comprar-los a bon preu aquests objectes que vostè se'm volen emportar... -A veure, a veure-va contestar la veu-, que això que vostè proposa pot ser interessant i en voldria parlar amb el meu company, encara que jo, personalment, considero que, en principi, no és un mal plantejament. Un moment per favor-em va dir el lladre, educadament. Vaig esperar una estona amb el telèfon a l'orella. Sentia un xiuxiueig initel·ligible. Vaig aprofitar la pausa per canviar impressions amb el meu amic Krasavin, que em va dir que era massa condescent i que ell continuava amb el criteri que hauria de telefonar a la policia. -El meu amic-va sonar novament la veu del lladre-diu que si el preu és enraonat hi està d'acord. Vostè dirà, doncs. -Crec-vaig iniciar la negociació-que dels objectes que vostès m'han dit que pensaven emportar-se no en traurien més de vint-i-cinc o trenta rubles, si els anessin a vendre. No sé què en pensen, vostès... -Un moment-va dir el del telèfon. Vaig sentir que tornava a parlar amb el seu company. Aquesta vegada, però, va torna al telèfon de seguida. -Bé, bé-va dir-, i vostè, què proposa? -Doncs proposo-vaig contestar- que me'ls venguin a mi, per, posem cinquanta rubles... Una altra vegada va consultar alguns segons el seu amic. -Bé-em va dir-, el meu amic diu que, en principi, hi està d'acord, però que si fes un esforç podria arribar a seixantar rubles... I quant als diners... -Bé, d'acord-vaig contestar-, encara que pagar seixanta rubles per uns objectes que ja són meus, potser és massa, però no hem pas de renyir per això... -Perquè vegi que no tracta amb persones poc considerades i de poca categoria-va contestar el lladre-, deixem-ho per cinquanta-cinc rubles: ni vostè ni nosaltres. Vaig acceptar l'oferta sense cap mena de nou regateig, perquè ja començava a acusar una fatiga considerable i volia acabar com més aviat millor amb aquella situació. -Quant als diners-va continuar la veu-, li agrairíem que ens indiqués el lloc on els guarda, ja que, com vostè podrà comprovar, se'ns començar a fer tard i el meu amic ha quedat amb la seva dona i els nens per anar a sopar fora de casa. -Els diners-li vaig dir amb la veu ja esgotada per la tensió-són en aquesta caixa que hi ha damunt de l'escriptori. La veuen?-hi vaig afegir-. Només han d'obrir-la i veuran que hi ha uns sobres blaus. Els diners els trobaran sota d'aquests sobres. -Un moment-em va dir la veu. Al cap d'uns segons, la veu vaa tornar a sonar pel telèfon. -El emu amic-va dir amb aire pausat-ja ha trobat els diners. Si li hem de ser francs, ens pensàvem que n'hi hauria hagut més, però estem segurs que vostè és un cavaller i que no té diners guardats en cap altre indret de la casa i, per tant, no buscarem enlloc més. Hem comptat cent seixanta rubles... -Com ha pogut comprovar-hi vaig afegir-, la meva bona voluntat és inqüestionable. I crec-vaig continuar-que ja poden procedir a tancar el tracte en el sentit que vostès han de guardar-se cinquanta-cinc rubles, tal com hem convingut, per la compra, per part meva, dels meus objectes que vostès m'han robat, i dels cent cinc rubles que resten no sé si trobarien correcte que vostès se'n quedessin seixanta i que me'n deixesin quaranta-cinc per a les meves despeses més immediates. -A veure, un moment-va interrompre'm la veu. Vaig senti que els dos lladres parlaven i em va semblar que l'altre no considerava el tracte massa ajustat. Discutien. -Miri-va tornar la veu al telèfon-, el meu amic trobar que deixar-li quaranta-cinc rubles després de la feinada que hem tingut per pentrar al seu pis és una quantitat elevada, dit sigui amb tots els respectes que vostè es mereix. Li sembla-va continuar-que podríem deixar-li'n només trenta-cinc i nosaltres ens n'emportaríem setanta. Què hi diu, vostè? -D'acord-vaig dir sense pensar-ho-. El que els prego és que no em deixin res desordenat. -¿Vol que quan hàgim sortit li deixem la finestra per on hem entrat o prefereix que la hi deixem una mica oberta perquè el pis es ventili?-va preguntar el lladre. -Prefereixo que la tanquin del tot-li vaig contestar. -Bé, doncs-em va dir el lladre en un to de comiat-, que tingui bona nit, i sàpiga que tant el meu company com jo mateix li volem expressar la nostra satisfacció per haver tingut l'honor de tractar amb un cavaller com vostè. Vaig penjar el telèfon. Durant una bona estona vaig haver d'aguantar la pluja de crítiques del meu amic Krasavin, que considerava que no havia procedit adequadament. Jo, però, no opinava com ell. Quan vaig arribar a casa, vaig trobar una nota que deia:

.